TEMPS FUGIT 2023 PRELUDIO 2004
MAYTE VIETA 11 de marzo – 7 mayo 2023
“T i e m p o F u g a z. C O U R A G E”
“Algo así como la luz que se esfuma cuando la miras surge de la nada, de la amnesia y el silencio, que lentamente se vuelve a situar en el mundo”.
“Una cosa així com la llum que s’esfuma quan la mires sorgeix del no-res, de l’amnèsia i el silenci, que lentament es torna a situar al món”.
Palmadotze es complau en presentar la segona exposició individual de Mayte Vieta ,una selecció del seu treball escultòric i fotogràfic més recent, obres inèdites produïdes de manera especial per a l’exposició Temps fugit “Courage”. L´exposició parteix de les caracteristicas de l´espai, la llum natural i el seu entorn entre vinyes, la terra i el cel. Present amb la instal.lació realitzada insitu de miralls i de vuit fotografies, sèrie feta al llarg dels anys,en diferents estacions,capturant l´instant efímer just quan està a punt de desaparèixer,la fugacitat,allò que no podem capturar es mostra una petita selecció de més de mil instants. Forma part de la reflexió sobre la condició humana a partir de la pròpia experiència,l´absència al voltant de la natura. Estudi del paisatge, com a fusió d’art i espiritualitat. El fet que l´ésser humà estigui absent ens precipita cap a la contemplació d’un paisatge nu,més subjugant. Aguditzant l’aspecte salvatge d’una naturalesa en estat pur, però també ens mostra la seva fragilitat, per aconseguir l’efecte desitjat evocant la sensació de silenci absolut que es percep en els paisatges, abundant en el misteri, juntament amb l’aparença de cossos celestes. Efecte a través del color cromàtic punyent,d’una al·lucinació,d’una frontera entre allò real i allò imaginari.
En qualsevol cas, la proposta és fer-nos dubtar, que siguem capaços de considerar l’existència d’una cosa desconeguda que s’amaga a simple vista.
La fragilitat del món, amb una certa afiliació a la idea romàntica del paisatge, una recerca commovedora de la bellesa. Ens conviden a reflexionar entre l’ésser humà i els ecosistemes naturals. Inspirades a través de l´ eclipsi o eclipse fenomen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a través de l’ombra d’un altre. És un tipus de sizígia és a dir, l’alineació de tres o més astres. El terme deriva del substantiu del grec antic ἔκλειψις (ékleipsis), que deriva del verb ἐκλείπω (ekleípō), “deixar d’existir”, combinació del prefix εκ- (ek-), de la preposició εκ, εξ (ek, ex), “fora”, i del verb λείπω (leípō), “ésser absent”.
El terme és utilitzat principalment per descriure o bé un, eclipsi solar quan l’ombra de la Lluna cau sobre la superfície de la Terra, o un eclipsi de Sol, quan l’ombra de la Terra cau sobre la superfície de la Lluna. De totes maneres, es pot referir també a fenòmens externs al sistema Terra-Lluna: per exemple, un planeta movent-se en l’ombra projectada per una de les seves Llunes, una Lluna movent-se en l’ombra projectada pel seu planeta pare, o una lluna passant per l’ombra d’una altra lluna.
Mayte Vieta ha dit en alguna ocasió que “L´art és el mirall de l´ànima”, afirmació ens porta a considerar l´art com una mena de viatge interior cap a la consciència personal vers temes com el pas del temps, la bellesa o la mort. Viatge que passa per la contemplació i la relació amb la natura i la recuperació i evocació de sensacions i narracions que habiten en territoris de la imaginació, els somnis, la memòria o la fragilitat del cos. Per copsar aquest coneixement i transmetre un missatge que quasi sempre és emocional, l’artista empra diferents disciplines: dibuix, escultura, fotografia i instal·lació i recorre a determinats procediments tècnics com l’assemblatge, el bronze, ceres, la utilització de lents i miralls o la presència necessària de la llum que recorre tota la seva obra com energia de vida. Els motius o temes molt habituals, són els més coneguts per ella: El mar, paisatge quotidià associat perdurable i inseparablement als fets i sentiments viscuts, el cos propi o de qualsevol altre dona, la naturalesa representada a través d´elements físics com arrels, fustes, aigua o elements amb una forta càrrega espai-temporal, com són els animals o associada al paisatge en diferents punts del món.
Un altre aspecte característic de la seva obra és la manera com exposa les seves fotografies i escultures que estableixen entre elles un diàleg altament conceptual. De fet, l’enfocament visual de les seves obres és sovint més important des del punt de vista de la instal·lació que des de la individualitat de l’obra mateixa.
C O U R A G E. El coratge és una actitud envers certes emocions i sentiments com la por o el patiment,que s’hi enfronta per a portar a terme una acció o comportament desitjat. És un mot que prové de la paraula “cor”, referint-se a fer el que dictamini metafòricament el cor, l’amor o el desig (no forçosament sexual, pot ser de justícia o d’ajuda, per exemple, però no la voluntat racional del cap), i per extensió especialment quan l’empresa presenta dificultats, que també poden ser el cansament o sentir-se perdut. Significa literalment ‘actuar amb el cor’. En la majoria de civilitzacions és considerat, des de l’antiguitat, com una de les principals virtuts, indispensable per a l’heroïcitat. En algunes cultures, cal que hi hagi por per a actuar amb coratge, cosa que el diferencia de la confiança, per exemple. Altres actituds que enfronten la por poden ser l’audàcia o la temeritat, relacionades amb la voluntat. En altres llengües i cultures, com el castellà, el concepte ha derivat a actuar de manera ferotge, significant ràbia,cosa que no ocorre en català. En català, és tenir el cor com a centre dels afectes, passions, del sentiment morall, del sentiment interior o força d’ànima. Per extensió, ha pres també el significat de la mateixa força d´ànima i de valor.
Plató considera que el coratge o força d´ànima és una de les virtuts cardinals amb la temprança, la justícia i el seny, i l’analitza sobretot en el diàleg socràtic Laqes.
Al Japó, el coratge (勇) és un dels set principis del camí del guerrer, un codi ètic dels samurais basat en el budisme i el xintoisme, que el considera important només quan està al servei de la justícia. En canvi, per a altres línies de pensament del budisme, el coratge s’identifica amb la vulnerabilitat del cor, que és allò que es proposen d’explorar i engrandir.
Alain Lempereur, L’argumentation, editat per Mardaga, 1991
Inazo Nitobe, Bushidō, l’âme du Japon.
Chögyam Trungpa, Shambhala : la voie sacrée du guerrier, 1999
Screenshot
Screenshot
Screenshot
Screenshot
Exposición galeria Palmadotze, Vilafranca del Penèdes. Barcelona 2023.
Frágil 2005 colección galeria Vila Seco. A Coruña
UTOPÍA Y DESENCANTO
Nostalgia. Sentimiento de pena por la lejanía, la ausencia, la privación o la pérdida de alguien o algo queridos.
Invita al espectador a un recorrido entre el espacio y el tiempo a través de la fotografía y la escultura. Un viaje hacia la nostalgia, ante una imposible totalidad de la vida, nos conduce al vacío, la ausencia, la presencia y lo incompleto. El espectador es engullido por la atmosfera de la melancolía para dialogar con la fragilidad humana, la vida y la muerte. Especialmente interesada en la relación entre lo íntimo y lo desconocido. La exposición presenta un estudio complejo de lenguajes y materiales que reflejan a través del desdoblamiento, el enfrentamiento, la contemplación, la complejidad ante los acontecimientos que nos vamos encontrando en los vaivenes del tiempo.
Al abrir la puerta de la galería, el espectador, se convierte en un huésped de un mundo íntimo, a la vez próximo, como es la experiencia ante el dolor de la ausencia de aquello que amamos, del paso de un tiempo inevitable, los cambios de lugares, personas…. La imposibilidad de retener lo que más queremos. Nos hace cómplices en el primer encuentro. En la pared frontal, tres fotografías. Es la primera visión, el primer encuentro, de dos barcas L´attente, la espera. Sublime confín de aquello que está por venir y es inevitable. El misterio del agua que mece las barcas como cunas, nos envuelven frente un paisaje mudo ante la oscuridad (agua). Junto a ella, de la serie A la luz del invierno (uno de mis últimos trabajos) fotografía realizada a través del paisaje y la luz, antes del anochecer, justo en los últimos minutos, poco antes de la perdida de la exaltación del color, tonalidades de dorados, amarillos, (tierra)n paisaje, es de noche, el cielo estrellado en la plenitud, a los pies de las sombras de las montañas. Una pequeña casa iluminada, con una luz en su interior (cielo).
Irrepetible, 2013.
Irrepetible, 2016. Fotografías en aluminio. Medidas variables.
Vista de la exposición galeria Vila-Seco 2017. Nostalgia. Serie Irrepetible.
En la pared frontal, entre loa dos balcones que dejan entrar la luz natural de la calle la escultura Mama, una pieza de cobre en forma de alga, ramificada abierta al espacio, como una flor del mar momificada y eterna – Visualice esta pieza a través de un sueño como un pulmón, que bate y lucha para poder respirar – vivido, por el dolor de la ausencia. Dedicada a mi madre que murió el 10 de febrero del 2015.
Vista general exposición Galeria Vila Seco, A Coruña, 2017. Mama, pieza en cobre 2016.
El Duelo del invierno , 2016 Fotografia en aluminio 127cm x 186cm. Animales del tiempo, bambis 2016. Bronces
El bosque, 2016 Fotografia en aluminio 127cm x 186cm. Marco de acero y madera.
Animales del Tiempo, 2016. Dos piezas de bronce figuras de dos pequeños bambis con forma de balancín. 
Animales del tiempo, bambis. Dos bronces, en forma de bambis, colocados cada uno sobre una estructura en forma de balancín, uno mira al otro, nos traslada a la infancia, un pasaje a la niñez, con apariencia de un juguete. En la pared frontal dialogan con la fotografía en aluminio mama, fundiéndose en el espacio como una flor en forma de alga.
Nostalgia, da nombre a una serie de 6 fotografías, retratos a través del silencio, del gesto y las emociones de un niño (mi hijo, Alan) en distintas posiciones. La pausa del movimiento, querer capturar el gesto a través del instante, de la luz, minutos antes del anochecer.
Junto a ella, de la misma serie Nostalgia, El bosque. Aparece la silueta de un niño rodeado de un bosque en pleno anochecer, el cuerpo empequeñece en la plenitud de la naturaleza, la fragilidad del cuerpo contrapuesto al gesto amenazante del niño (futuro).
Los paisajes presentes en la exposición seducen al espectador a la contemplación de la belleza, visión de lugares desolados, donde siempre hay un objeto o persona. Durante años he ido archivando fotografías de mi mundo cotidiano, intentando capturar ese instante preciso para devolverlo, al (presente). En la exposición he realizado una selección para mostrar esas secuencias como un guiño del tiempo, Irrepetible. Una pequeña selección de los momentos vividos e inacabables, ya que la serie nunca estará completa.
Mayte Vieta 2017
Dulce hogar a veces, 2016
La espera, 2016 L´attente, la espera.
CHarly, Francia. Con Ginko y Bimba. Verano del 2018.
