Select Page
Cycle

Cycle

La última luz. Martí Peran.

La oscuridad visible ( Darkness visible ) es el célebre oxímoron mediante el cual John Milton distinguió el Infierno, el mundo de los vivos una vez perdido  para siempre el paraíso. Desde entonces crece la sospecha de que nuestro tiempo no es sino la prolongada extensión de la hora del diablo. Cualquiera que tome la palabra deberá, siquiera en algún momento, dejar constancia de esa inquieta sospecha (“Silencio”, 1999; “Cenizas”, 2006). 

El Infierno de Milton también ha sido descrito desde perspectivas todavía más retóricas – ¿qué responderías si el diablo te ofreciera vivir la vida eternamente tal y como la has vivido? –  o, por el contrario, de un modo literalmente impecable : la luz oscura revela, ante todo, nuestra pobreza de experiencia. 

La pobreza de experiencia, nuestro Infierno, es la apoteosis de la banalidad. Jamás como hoy tuvimos tantas herramientas para acumular situaciones y acontecimientos y, al mismo tiempo, jamás fueron tan vacuos todos estos episodios. Muchas experiencias pero todas insustanciales y olvidadizas. Un excedente deficitario. Frente a este vacío tan repleto se han impuesto dos actitudes extremas; la histriónica consiste en olvidar la pobreza multiplicando la experiencia, en el otro extremo, la imposible dimisión mediante un silencio perpetuo y la inacción. O acumular más situaciones o intentar evitarlas todas. La primera agrava el Infierno y la segunda, a su pesar, solo alcanza callar en forma de lamento. En cualquier caso, parece que se ha impuesto un consenso por olvidar la auténtica tarea: perseverar en el acecho del instante del sentido, aunque para ello deba invertirse la dirección ordinaria y aceptar su radical precariedad (Persigo ese momento preciso en el que la luz está a punto de apagarse, hacia la completa oscuridad). El instante pleno puede que ya no acontezca como una apertura sino como un simple destello que se cierra; sin embargo, esta misma inversión es su única oportunidad.

El instante del sentido no es el instante decisivo; mientras este cumple una función narrativa que acumula momentos distintos – es el momento crucial capaz de contener el antes y el después que completan el relato de un acontecimiento – aquel es el puro  momento cualitativo (Kairós), el instante absoluto sin duración, aquel frente al cual, cuando todavía nada ruborizaba, se reclamó con vehemencia su imposible suspensión: Detente instante, eres tan bello!.

Ese instante pleno, irremediablemente huidizo por su misma complitud – sin opción de ser diseccionado en partes o secuencias distintas – es aquel que, en cualquiera de sus torpes formulaciones, ha de reconocer que no admite ningún lenguaje. Es un instante felizmente mudo, ya se identifique con la experiencia pura o con la experiencia sublime. La experiencia pura (Erlebnis) calla porque es anterior al lenguaje, pertenece a la infancia del hombre, en la que todavía no es hablante y que despierta en él, precisamente, una vocación de habla para nombrarla (“Corredores de luz”, 2001; “En la nada”, 2007). La experiencia sublime, por el contrario, es aquella que acontece  frente a la naturaleza grande y fuerte  – el sublime matemático y el sublime dinámico – provocando una cancelación del lenguaje, demasiado fatuo ante la magnitud de la visión (“Frágil”, 2007; “Al otro lado”, 2007). En cualquier caso, ambas experiencias, pura o sublime, pretenden por igual definir y proteger el instante del sentido en su calidad de momento absoluto.

Para proteger el instante del sentido solo existe una metodología: la mirada que acepta que volverá a la oscuridad (descubrir con la vista que se ha nacido ciego) . El instante de sentido, desposeído de toda duración, es tan fugaz como un simple hecho real. Una pura imagen que adviene de forma sencilla, como una concreción irrepetible, cercana al tono especifico de un haiku. En oposición a la durée, el tiempo puro que abre el espacio de la diferencia y la dispersión, el instante del sentido es un simple destello, mudo y, de nuevo, oscuro.

Los “Cuerpos de luz”, no pertenecen a la oscuridad visible descrita por Milton, tan continua y diversa en el interior de nuestra pobreza de experiencia; en su lugar, esos cuerpos luciérnagas  se inscriben en  una esfera radicalmente distinta, la de l’intuition de l’instant que de un modo tan preciso describiera Gaston Bachelard, el momento de un tiempo vertical. El instante del sentido es, en efecto, una suerte de corte desde la profundidad que permite el aparecer de un haz de luz que regala una visión. La última luz de la que procede y en la que se desvanece aquello que jamás volverá a acontecer.  

Catálogo de la exposición “CYCLE”

CATALOGO MAYTE VIETA CYCLE 2014

Preludio, 2014. Bronce y acero. 50cm x 60cm.Aprox

Article El Periódico de Catalunya

Article El Punt Avui

Article La Vanguardia

Exposición,MAYTE VIETA_COBERTA IMPRIMIR

              Cycle 2014. Espai Volart, Fundación Vila Casas. Barcelona.Fotografías: Pere Pratdesada.

2014 El cos com una metàfora de la fragilitat de la vida. El Punt Avui Cultura 16/5/14 per  Jaume Vidal. 

Cuerpos sumergidos. El periódico 27/5/14 por Natàlia Farré.

Cossos de lum en les profunditats marinas. La Vanguardia 13/6/14 por Teresa Sesé.

(Portada, cossos de llum). Revista Catalan International . View a European review of the Worlo.

2013  Entre tantes llums, portada del llibre Josep Bota-Gibert. 

Mayte Vieta entrevista i portada per Josep Bota Revista Blanda nº15

 

Mayte Vieta: paisatges oblidats

Som en el record, en el que roman del que hem viscut, però l’art de Mayte Vieta ens diu que som també en la vida oblidada, en altres vides que ja no són, sinó latents en nosaltres, com hi és el paisatge. L’artista blanenca Mayte Vieta és una de les personalitats més creatives i internacionals del nostre país. Durant el mes d’abril Ginebra va acollir la seva exposició de fotografies i escultures Paysages oubliés, Nocturna a GENEV’Art Space. Formada inicialment a l’Escola Massana, la seva trajectòria l’ha duta, tot i mantenir el seu arrelament a Blanes, a fer present la seva obra a diversos països i a obtenir-hi beques, reconeixements i premis. I la crítica exigent li ha dedicat merescut elogis. Nombroses galeries importants, però també universitats o centres d’art, com la Fundació Vila Casas o la Fundació Miró, han dedicat exposicions monogràfiques a Mayte Vieta i ha fet rellevants intervencions en espais públics. Des del primer moment que la vaig conèixer, el seu líric i simbòlic treball de la imatge m’ha fascinat profundament i procuro tenir sempre a prop meu escultures o fotografies seves per l’atmosfera que plasmen i transmeten. Va triar un poema meu per acompanyar una làmina seva distribuïda per Sant Jordi amb “El Punt” l’any 2004 i la seva concepció de l’art m’ha inspirat sovint. Tot i que la fotografia ocupa una part significativa de la seva obra, Mayte hi esquiva qualsevol temptació de retratar un escenari, un espai definit. De fet, hi constatem la voluntat d’evitar la concreció d’un lloc que es pugui identificar i singularitzar. No hi cerca un territori amb nom, sinó la llàgrima amagada del paisatge. Ens trobem de fet davant d’un art intimista, que ens abstreu de la realitat quotidiana i ens capbussa en un corrent que ens retorna l’essencial de l’existència, que ens parla de silencis i impressions primigènies, que planta davant nostre somnis, temences, la natura en la seva nuesa, d’on sorgim, que ens convida a comprendre, perquè ens cal per comprendre’ns. Mayte Vieta demostra una curiositat incansable per experimentar amb materials (pintura, ferro, bronze, vidre, parafina, resines, fotografia,…), per plantejar-se sempre nous reptes sense trair el fil conductor de la seva personalitat i de la seva obra: la dimensió del temps, el passat, el que és i el que va ser, el moviment, el cos humà dins la naturalesa, l’ànima del paisatge, la fragilitat, les ferides i les cicatrius que comporta existir. Vista en conjunt la producció artística de Mayte Vieta s’estructura en un seguit de sèries que configuren àmbits precisos de la seva obra, que ens remeten a missatges antics desats en les formes. Mayte Vieta, nascuda al costat del mar, s’afirma mediterrània i fa del mar una expressió de l’horitzó, de l’infinit, de l’espai intemporal. L’obra de Mayte Vieta sembla de vegades feta de la matèria dels somnis, perquè no és descriptiva, perquè es nodreix de sensacions i emocions, perquè s’hi projecta la imaginació commoguda. Un dels temes tractats colpidorament per Mayte Vieta és el de les arrels, com a cossificació de l’origen, del passat, com a símbol físic dels qui ens han precedit. L’art de Mayte Vieta respira una melangia inquietant, una poesia autèntica, veritable, misteriosa, que ens relliga amb l’invisible, amb l’immortal, amb el que travessa els segles i les generacions. Però hi queden ben lluny els sentimentalismes ensucrats, la pell efímera de la urgència. Més aviat és una invitació a la lentitud, com la que ens fa Narcís Comadira al seu darrer llibre. Contemplant l’art de Mayte Vieta hi percebem la seva mirada a l’ensems intuïtiva i reflexiva, però, a més, experimentem un retorn a nosaltres mateixos.

Carles Duarte i Montserrat

Poeta

IIRREPETIBLE CHARLY AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS

 

ESTUDI EL CIRERE DEL AVI 1995

GenevArtSpace Invitation